Abans de la projecció hem de ser molt conscients d’allò que anem a veure. La sèrie televisiva original no era pas de culte, era un simple distracció i aquesta és la clara i franca intenció del seu trasllat a la gran pantalla: una paròdia que funcioni com a film d’entreteniment estiuenc i en aquest sentit no enganya ningú. Una altre tema és que el resultat sigui discutible.
La premisa és senzilla i té un cànons molt marcats i reconeixibles en el seu grup de protagonistes, en que cadascú té el seu rol perfectament definit. Dwayne Johnson (que demostra ser un intèpret complet que pot funcionar perfectament tant en el gènere d’acció com en la comèdia) és el líder i ‘pare’ de tots, Zac Efron (repetint el mateix personatge una vegada més) és el turmentat rebel, Alexandra Daddario (que reclama més minuts de metratge) és l’aspirant sèria i aplicada, Ilfenesh Hadera (el personatge menys desenvolupat) és la responsable mà dreta del líder, Kelly Rohrbach (amb unes dots interpretatives realment limitades) és la bellesa, i Ronnie Greenbaum (personatge pobre i repetitiu) és l’apunt còmic del conjunt. Tots ells s’han d’enfrontar a un enemic (exuberant Priyanka Chopra) que no inquieta en cap moment amb un pla i unes accions massa previsibles.
La proposta té diversos problemes com algunes excessives seqüències d’acció (el rescat del vaixell en flames), la reiteració d’alguns gags (les picabaralles de Mitch amb el policia o del mateix Mitch amb el nom de Matt) o escenes totalment prescindibles (l’exhibició Mitch/Matt en les proves de selecció), que intenta compensar amb gags fàcils (l’incident de Jon amb l’hamaca), algun toc escatològic (el dipòsit de cadavers) i, aquesta sí, la brillant paròdia de l’original quan es comenta que cert personatge sembla que corri a càmara lenta; a la que cal sumar els cameos dels dos recordats protagonistes de l’original, David Hasselhoff i Pamela Anderson, buscant tocar la fibra dels fans de la sèrie.
En definitiva, ‘Los vigilantes de la playa’ és un típic i simple producte pensat per evadir-se de la calor gràcies a l’aire acondicionat de les sales cinematogràfiques sense cap altra intenció: en aquest sentit satisfarà els espectadors menys exigents i els més televisius. Malgrat tot, la més que previsible continuació haurà de millorar, i molt, el producte ja que la nostàlgia no implica un xec en blanc: ja ha estat satisfeta, ara necessita nous estímuls que provoquin un mínim interés.