L’òpera prima d’Enrico Casarosa és una proposta amb una gran factura visual, segell propi de Pixar, però s’allunya de la profunditat d’altres pel·lícules recents de l’estudi com Coco, Del revés o Soul acostant-se molt a l’estil habitual Disney, fet que la converteix en una obra molt menor dins de la filmografia del potent estudi d’animació.
El film es divideix en dos blocs; un primer en que coneixem el personatge del títol (la seva primera aparició evoca inevitablement al clàssic ‘La sirenita’), al seu amic Alberto i la seva família. En aquest tram, el més fluix, es produeix la seva transformació i comença l’aventura que el durà al petit poblet de la Toscana italiana on transcorrerà la seva aventura. La pel·lícula millora al poble, ja al segon bloc, en que entra en acció Giulia, el millor personatge amb diferència, i té en l’objectiu del trio d’amics durant el clímax final els millors minuts de metratge.
No hi ha cap originalitat en el film, més enllà de la natura dels dos amics, ens trobem davant d’una típica pel·lícula d’estiu sembla que adreçada únicament al públic infantil, sense cap personatge realment carismàtic (especialment el rival del trio, realment pobre) i certament repetitiva. Tampoc els gags humorístics són res de l’altre món (amb l’excepció dels protagonitzats pels pare de Luca) i la ressolució del conflicte resulta simple i molt poc desenvolupada.
En definitiva, ‘Luca’ és un film correcte, no direm el contrari, però decepcionant. Pixar s’ha transformat en Disney: ha obviat l’espectador adult i n’ha eliminat la seva profunditat habitual que aquí, tot i que la història la permet, només s’intueix, convertint la proposta en un simple i fàcil entreteniment buit i sense ànima. Esperem que aquesta relliscada hagi estat puntual i l’estudi torni a la seva tònica habitual.