‘La luz entre los océanos’ és un intimista drama que desprèn el seu origen literari en cada fotograma. Està rodat amb una acuradíssima ambientació (direcció artística i vestuari) destacant especialment la seva excel·lent fotografia, que acaba convertint-se en un personatge més del relat, i la seva preciosa banda sonora, obra d’Alexandre Desplat.
Notable el treball de la seva parella protagonista, Michael Fassbender en un canvi radical de registre respecte al seu anterior projecte Assassin’s Creed i una fràgil Alicia Vikander, amb força química. Els dos intèrprets es van rellevant el protagonisme a mesura que transcorre la història. Inicialment compartit via epistolar i posteriorment ja física. A mesura que el guió avança el pes es va alternant: primer ella, a la nit clau de la tempesta, i posteriorment ell, amb la seva decisió en el tram final en que es veuen recolzats per la sòlida, com sempre, presència de Rachel Weisz.
L’únic problema del film és el seu ritme. Tot i que les vivències dels seus personatges mantenen l’interès en totes les seves fases; coneixença, relació (potser massa ensucrada), posterior formació d’una família i el desenllaç, el seu tempo és excessivament lent i si li afegim el seu dilatat metratge (130 minuts) la combinació provoca el desgast de l’espectador i que aquest arribi cansat al clímax. S’ha d’assenyalar, però, que l’esforç val la pena ja que ens trobem davant d’una proposta força rodona.