Penélope Cruz ha tornat al cinema espanyol per la porta gran; la seva Magda és un dels grans treballs de la seva filmografia en una interpretació totalment entregada. L’actriu dota al personatge de l’equilibri just de sensibilitat, coratge i optimiste amb els lògics, fruit de la seva situació, moments d’agonia i desesperació. Ella és la pel·lícula. A més es recolza en un Luis Tosar, correcte com sempre, i en el jove, i convincent, debutant Teo Planell. Malauradament però entre l’estoll de secundaris hi trobem a dos dels intèrprets més inexpressius del cinema espanyol: Álex Brendemühl, per sort la seva presència és absolutament testimonial, i Asier Etxeandia que demostra, una vegada més, que és un actor limitadíssim incapaç de transmetre absolutament cap sentiment: una llàstima ja que el seu personatge té gran pes en el metratge i en mans d’un altre hagués enriquit, i molt, el resultat final.
Julio Medem dirigeix la pel·lícula amb un ritme perfecte, donant a cada nova situació el seu espai just per quedar perfectament plantejada i desenvolupada, sense recrear-se en cap moment en buscar la llàgrima fàcil, fet que era molt difícil d’evitar i en que, probablement, haguessin caigut molts altres realitzadors. El director té molt clar que i com ho vol explicar, el guió és seu, i només peca de reiteració en les visions oníriques de Natasha.
Embolcada en una emotiva banda sonora, que ha suposat el retorn del compositor Alberto Iglesias a la filmografia del director després d’un parèntesis de dos films, ‘Ma ma’ és una proposta arriscada, valenta, sincera, creïble, intimista,dura i sincera que arriba i cala en l’espectador; resultant impossible que provoqui indiferència. Una gran pel·lícula.