Darren Aronofsky és un cineasta amb un estil propi i diferenciat, habitualment incòmode, dur i angoixant com ha demostrat amb ‘Réquiem por un sueño’ (2000) o ‘Cisne negro’ (2010), però amb ‘Madre!’ arriba al límit.
El film des de l’inici pren una direcció concreta en aquesta casa enmig del no res en la que habiten un poc creïble matrimoni, com li diu un dels personatges a ell ‘creia que era la seva filla’. La química entre Jennifer Lawrence (excel·lent i el millor de la pel·lícula amb diferència, demostrant que és capaç de brillar per molt mediocre que sigui el projecte en el que participa) i Javier Bardem (que no transmet absolutament res durant tot el metratge i encadenada una altra fluixa interpretació després de la també pobra Piratas del Caribe, la venganza de Salazar) és nul·la. En aquesta primera meitat del guió tenen el suport de dos secundaris de luxe: els convincents, com sempre, Ed Harris i una dura Michelle Pfeiffer que reclama més presència en pantalla.
Passat aquest pròleg, que després pràcticament no té cap vinculació amb el desenllaç, assistim al clímax on l’acció es desmarxa totalment: assistim a despropòsit rere despropòsit sense cap justificació. El resultat final és la sensació de desconcert absolut sent incapaços d’afirmar el sentit ni la voluntat d’una pel·lícula que tot i la seva acurada tècnica (excel·lents el seu muntatge, fotografia i so) no desperta cap interés, més aviat el contrari. L’espectador arriba al final tan esgotat com perplex davant la inconsistència d’allò que està veient fins al punt de la indignació.
En definitiva, Aronofsky ha rodat una proposta extrema: molts l’odiaran i alguns, pocs, l’adoraran però que, això sí, és incapaç de deixar indiferent a ningú, tot i que per a la majoria aquesta indiferència es transformi en repulsió. Ens trobem, probablement, davant la pitjor pel·lícula de la temporada.