Hi ha cineastes que tenen un segell propi i abans de veure un film seu ja saps perfectament que et trobaràs. Pedro Almodóvar és un d’ells i en aquest film repeteix tots els seus elements característics.
El títol hauria d’haver estat ‘Historias paralelas’ ja que es desenvolupa en dues trames: d’una banda el drama dels dos personatges del títol (amb un inici excessivament precipitat i forçat ja que amb tres simples flashforwards se situa directament al desencadenant de l’acció) i per l’altra la fossa (que converteix ‘Madres paralelas’ en el film més reivindicatiu i polític del cineasta amb el seu al·legat a favor de la memòria històrica) però aquesta segona trama no aporta res a la principal i resulta certament prescindible en el conflicte central, donant com a resultat un guió tan irregular com indefinit.
Una vegada més, tenim tots els tocs típics del director: uns personatges extrems que es relacionen de manera tan complicada com inversemblant, una preciosa partitura (novament obra de l’habitual Alberto Inglesias), el sentiment i vida rural de l’origen d’algun personatge, uns escenaris molt coloristes (era necessari que també ho fós l’hospital?) i una Penélope Cruz excel·lent, com acostuma a passar en totes les seves col·laboracions. L’actriu brilla amb llum pròpia per sobre dels seus companys de repartiment, encara que, tot s’ha de dir, ho té molt fàcil ja que cap d’ells està a l’alçada: Milena Smit està absolutament plana sense variar el seu personatge en cap moment, malgrat les seves duríssimes circumstàncies, Israel Elejalde resulta totalment inexpressiu, Aitana Sánchez-Gijón està sobreactuada i Rossy de Palma que fa, una vegada més, el mateix personatge que repeteix una i altra vegada en la filmografia del cineasta manxec.
El director ni enganya ni sorprèn: ofereix una nova ració del seu particular univers. Agradarà a la seva legió de seguidors i deixarà una sensació d’avorriment i indeferència al públic general. En definitiva, un film 100% Almodóvar.