El darrer treball d’Icíar Bollaín és una proposta molt sòlida i certament arriscada. El conflicte del terrorisme basc sempre és un tema espinós i més encara si el film intenta, i ho aconsegueix, mostrar els angles i visions de totes les parts. La guionista i directora se’n surt amb nota i firma la seva millor pel·lícula des de, la ja llunyana, ‘Te doy mis ojos’.
‘Maixabel’ és una obra dura i aspra que no fa concessions. Està focalitzada entorn de l’assassinat de Juan María Jaúregui a mans d’ETA l’any 2000. L’atemptat obre el film mostrant-nos el dolor de la seva vídua, la Maixabel del títol (brillant Blanca Portillo), i de la seva filla (creïble María Cerezuela), passant pel procés judicial de 2004 i arribant a 2011, en que la mateixa Maixabel impulsa les trobades entre terroristes i víctimes. Durant aquest procés, coneixem a Ibón (brutal, una vegada més, Luis Tosar) i a Luis (sorprenent Urko Olazabal), dos dels membres del comando responsable de l’assassinat. El seu procés de transformació i evolució resulta certament interessant i cristal·litza en les trobades que ambdós acaben mantenint amb la vídua (els dos moments més punyents de la pel·lícula). El gran mèrit de la pel·lícula és mostrar totes les cares de la trama: ja sigui des de la banda de les víctimes, Maixabel i les reticències i oposició de tots els àmbits del seu entorn (destacant especialment la relació mare-filla), com dels botxins, amb les diferents faccions de l’organització o fins i tot dins del mateix corrent (notable l’escena del plantejament de la iniciativa per part de la mediadora), fins arribar a un intent de superar aquesta etapa negra, sent plenament conscients que les ferides no cicatritzaran mai.
‘Maixabel’ és una grandíssima pel·lícula. Un film dur, emotiu, valent, sense concessions, realista i necessari. Una de les millors propostes que ens ha ofert el cinema espanyol aquesta temporada; de visió certament obligada, absolutament imprescindible.