James Wan torna al gènere que millor coneix; el terror. Però ‘Maligno’ no està a l’alçada de les seves altres creacions: la intensa ‘Saw’, la notable ‘Expediente Warren’ i la correcta ‘Insidious’, resultant el pitjor treball de la seva filmografia.
El cineasta continua demostrant que és brillant en la creació d’atmosferes, una vegada més l’excel·lent fotografia i alguns interessants trets de càmara aconsegueixen transmetre força tensió, però tot el que aconsegueix la seva treballada factura visual es perd en un guió realment simple. Part de la identitat del personatge del títol s’intueix ja des del principi i l’altra no resulta creïble en cap moment, fet que provoca que l’espectador no arribi a mantenir l’atenció i desconnecti de la trama ben aviat. A més el repartiment tampoc no ajuda a salvar el desgavell: amb l’excepció de la protagonista, una Annabelle Wallis que sense fer res de l’altre món en té prou per ser la millor amb diferència, la resta de personatges no desprenen la més mínima credibilitat: ni la germana de la protagonista, Maddie Hasson (la química entre les dues és nul·la), ni tampoc la parella de policies, George Young i Michole Briana White. Si això no fós suficient, el guió presenta certes llacunes realment greus que un cop s’ha resolt la identitat del personatge del títol, moment en que la pel·lícula pren una altra direcció, dilapida el feble interés aconseguit fins aleshores en un desenllaç final francament pobre.
Totes les propostes del gènere de Wan han donat peu a franquícies, esperem que amb aquesta es trenqui la tendència ja que la història no dóna més de sí. En definitiva, ‘Maligno’ resulta una autèntica decepció indigna de la contrastada mà del seu director. Una llàstima.