El nou film escrit i dirigit per Liliana Torres és una proposta valenta, propera i realista que analitza la maternitat des de diferents perspectives focalitzades en una parella: Lola (una creïble i natural Maria Rodríguez Soto en una de les interpretacions de l’ any) i Bruno (un sòlid, com sempre, Enric Auquer).
El principal encert del film és el seu rodó guió que al llarg dels tres dies de reflexió abans de l’ acte clau de la trama analitza les conviccions de la protagonista, sense jutjar-la ni posicionar-se en cap moment, enfrontant-la a la posició del seu grup d’ amigues, emmirallant-se en la seva mare i germana i, especialment, compartint-la amb la seva parella. El diàlegs són molt realistes i no resulta gens difícil identificar-se en certs moments, igualment d’ importants són els seus silencis, que en moltes ocasions diuen molt més que les paraules. L’ únic però que es pot dir del guió són les visions oníriques que té Lola: tot i tractar-se de somnis, el seu alternatiu format trenca el realisme de la pel·lícula i especialment desafortunat és el que es dóna en la seqüència més intensa, i millor amb diferència, de la proposta, que trenca tota la seva força i ens estalvia la seva ressolució, que després ja deduïm pel context; una autèntica llàstima.
En definitiva, ‘Mamífera’ és una reflexió interessant i valenta. Una proposta absolutament necessària i que és, junt amb Casa en flames (curiosament també protagonitzada per Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer), la millor pel·lícula que el nostre cinema ens ha ofert enguany. Les dues apunten ja a grans favorites en la propera edició dels Premis Gaudí.