Fa 10 anys ‘Mamma mía!’ va ser una excel·lent feel good movie; un fresc i entretingut musical realment brillant. Ara la seva seqüela intenta mantenir-ne l’estil i el ritme sense aconseguir-ho: aquesta continuació resulta una gran decepció.
La proposta s’estructura en dues línies temporals. La primera continua els fets narrats a l’anterior. Tornem a la illa de Kalokairi amb Sophie (una Amanda Seyfried que, com en la primera, torna a realitzar un treball molt creïble en l’evolució del seu personatge) seguint les passes de la seva mare, Donna. Com en l’anterior, el trio masculí és francament desafortunat (ni Pierce Brosnan, ni Stellan Skarsgard, ni Colin Firth milloren les seves, ja pobres, prestacions de l’anterior). Sort de la presència de Christine Baranski i, sobretot, Julie Walters (com en l’original, la millor del repartiment amb diferència) que ofereixen els millors, i més hilarants, minuts del metratge. A tots ells se’ls suma la incorporació d’un apàtic Andy Garcia, que no aporta pràcticament res a la història, i de la diva Cher, totalment prescindible.
Paral·lelament assistim a diversos flashbacks que ens transporten als fets ocorreguts anteriorment al film original. Tot i els seus súbtils i encertats homenatges a l’anterior pel·lícula, aquest bloc naufraga estrepitosament: principalment degut al nul carisma, novament, del trio masculí. Al seu costat la radiant Lily James (que després d’ Orgullo + Prejuicio + Zombies, Baby driver o la recent El instante más oscuro, canvia novament de registre demostrant que és una actriu tot terreny capaç de convèncer en qualsevol gènere), malgrat el seu entregat esforç no pot evitar la sensació d’avorriment que es manté durant tota aquesta línia temporal.
Un altre gran problema d’aquesta ‘Mamma mía! Una y otra vez’ és la seva banda sonora. Un dels grans encerts de l’original era la col·lecció de populars èxits d’Abba. Els grans hits del grup suec es van concentrar en l’anterior i ara el conjunt de temes, tot i la repetició d’algun d’ells, no té la força ni l’efecte en l’espectador que sí va sentir fa 10 anys. En definitiva ens trobem davant d’una pel·lícula fallida; tan forçada com innecessària.