Nacho G. Velilla és un especialista en el gènere còmic però aquest 2022 ha rodat les dues pitjors pel·lícules de la seva filmografia: Por los pelos i aquesta ‘Mañana es hoy’.
L’ acció arrenca l’ any 1991 i el film podria perfectament haver-se rodat en aquest mateix any: tot té un aroma ranci (sigui quina sigui l’ època en que transcorre la trama). Resulta sorprenent, i decepcionant, que dos intèrprets de la talla de Javier Gutiérrez i Carmen Machi, els dos nominats en la propera edició dels Goya per Modelo 77 i Cerdita respectivament, s’ hagin involucrat en aquest despropòsit: Gutiérrez fa el que pot, però no evita el desastre, mentre que Machi fa una involució i torna al personatge estereotip del principi de la seva carrera. Al seu voltant, els personatges dels seus fills (especialment ell) Carla Díaz i Asier Rikarte resulten ridículs, a l’ igual que el duo format per Sílvia Abril i Antonio San Juan: francament pobres. El guió és una malafotocòpia, que sempre empobreix l’ original, de la popular ‘Regreso al futuro’; no se n’ amaga, hi fa diverses referències. La part de la trama que transcorre a principis dels 90′ se salvaria mínimament, però després d’ una seqüència molt malt rodada que desencadena l’ acció, la resta és absolutament fallida. Res és creïble: ni l’ adaptació, ni el nou entorn de la dona, ni el del fill, tenen el mínim de versemblança i ni tan sols el gir argumental final aconsegueix despertar la mínima curiositat, interès resulta impossible, de l’ espectador que, a més, es veu novament colpejat per un epíleg que arrodoneix el desgavell general.
Velilla necessita un període de reflexió urgent: que les seves dues darreres pel·lícules competeixin per convertir-se en la pitjor pel·lícula espanyola d’ enguany és una molt mala senyal. El temps resulta clau en el guió d’ aquesta nefasta producció, no se us ocorri perdre’l amb el seu visionat.