‘Manchester frente al mar’ és un drama intimista que no acaba d’arribar a l’espectador. El seu pròleg, en que coneixem la particular personalitat del seu protagonista, Lee (un contingut Casey Affleck que resulta el millor del film amb diferència, tot i que la seva nominació a l’oscar sigui totalment prescindible), es dilata excessivament i el personatge no desperta la més mínima empatia: l’explicació del perquè de la seva manera de ser arriba massa tard.
El tempo és lent i els personatges poc convincents, especialment l’altre personatge cabdal del guió; el seu nebot Patrick (un Lucas Hedges estranyament nominat a l’oscar), la seva reacció davant la tragèdia no resulta creïble. Tampoc acaben d’aportar consistència a la trama la mare de Patrick, dues breus i fugaces aparicions; el millor amic del germà de Lee, amb una presència tan constant com poc aprofundida; ni l’exdona de Lee, una sobreactuada Michelle Williams amb una nominació a l’oscar totalment fora de lloc.
Té alguna escena certament impactant com la seqüència en que es narra la tragèdia viscuda per Lee, perfectament acompanyada per una idònia partitura clàssica, però no resulta suficient per salvar una pobre pel·lícula (inexplicablement nominada a millor pel·lícula, director i guió original) que no té passió ni força en cap moment. És un film tan pla com avorrit i sobretot llarg. 137 minuts són masses per no arribar a despertar cap sensació en l’espectador que no sigui cansament. Una proposta absolutament fallida.
