L‘òpera prima de Brian Kirk és una proposta convencional dins del gènere policíac. Amb una originalitat absolutament nul·la (la trama resulta previsible de principi a fi) però igualment competent i entretinguda, assolint així el seu únic propòsit.
Després d’un pròleg prescindible, que únicament serveix per indicar-nos l’origen i el caràcter de l’inspector protagonista (un correcte Chadwick Boseman que s’allunya temporalment de Black Panther i l’Univers Marvel), l’acció es desencadena (donant pistes ja des d’aleshores que hi ha una subtrama de rerefons) i el ritme ja no s’atura. Immediatament entren en escena un desaprofitat J.K. Simmons i la sempre radiant Sienna Miller (que torna al cinema d’acció 11 anys després de la fallida ‘G.I. Joe’). Si la química entre els dos inspectors és encertada i creïble, també ho és la de la parella de criminals que persegueixen (Stephan James i Taylor Kitsch) donant pas al joc del gat i el ratolí pels carrers de Manhattan. Resulta inevitable, però, que durant el visionat del film ens vinguin a la ment altres films del mateix estil en diferents ocasions i, tot s’ha dir, ‘Manhattan sin salida’ perd la partida en pràcticament totes les comparacions: el confinament de l’acció en set illes (’16 calles’, Richard Donner 2006), els tirotejos al carrer (moltes però especialment ‘Heat’, Michael Mann 1995), la persecució al metro (també moltes, entre d’altres ‘Collateral’, Michael Mann 2004) o el clímax final (‘Negociador’, F. Gary Gary 1998). Un matxembrat d’elements d’altres propostes per configurar un nou film policíac que aglutina tots els tòpics del gènere: protagonista implacable, tocs de buddy movie, corrupció, algun gir (gens inesperat) de guió i, com no, força acció i tensió.
En definitiva, una pel·lícula 100% made in Hollywood. Un film convencional, un més, que ofereix una simple ració d’entreteniment i desconnexió sense cap altre alicient ni aspiració.