Com diu el protagonista del film ‘No pots explicar la vida d’una persona en dues hores, com a molt pots donar una idea de com era’, això és ‘Mank’; una aproximació a la personalitat del personatge del títol, alies del guionista Herman J. Mankiewicz (un excel·lent i omnipresent Gary Oldman), de la mà del cineasta David Fincher en la seva obra més diferenciada de la seva carrera. Fincher és un director 100% contemporani però ha rodat una pel·lícula a l’estil del periode exacte que retrata, el Hollywood dels anys 30′.
La factura tècnica és brillant, especialment la seva fotografia i el seu muntatge, el seu treball d’ambientació, vestuari i direcció artística, acuradíssim i tot envoltat per una notable banda sonora. Encertat el detall, tractant-se del semibiopic d’un guionista, que s’orienti a l’espectador amb notes pròpies d’un guió cinematogràfic per indicar els diversos salts temporals en format de flashbacks en que s’estructura el film. El guió, precisament, és un dels punts forts de la proposta ja que a part de narrar el procés de creació de la cèlebre ‘Ciudadano Kane’, reflexa una una subtrama potser més interessant que és el funcionament de les grans majors i el pes polític en l’època de la Gran Depressió. El seu problema però és que resulta irregular (malgrat alguns diàlegs certament potents i la interessant relació que mantenen Mank i Marion, una veraç Amanda Seyfried) la pel·lícula té molt ritme en el seu primer tram, malgrat això a partir de la finalització del guió (el seu final és precipitat ja que hi ha una el·lipisi temporal massa ràpida i resulta clau pel leitmotive del film) i fins al final, la proposta perd força i ritme i l’espectador arriba esgotat a la conclusió dels seus excessius 132 minuts.
En definitiva ‘Mank’ és una pel·lícula sòlida i aconseguida que farà les delícies dels amants del cinema clàssic però que corre el perill de quedar fora del target de l’espectador més contemporani. Malgrat aquest handicap, Fincher és un cineasta que, amb alguna puntual excepció, pràcticament mai falla.