Després de la seva òpera prima, ‘Lion’, Garth Davis, en el seu segon projecte darrera de la càmara, ens acosta a la coneguda història de Jesús però narrada des de l’òptica de la difamada, fins al seu reconeixement al 2016 tal i com indiquen els crèdits finals, figura del títol.
El seu tram inicial situa molt bé el personatge (una hipnòtica Rooney Mara, que puntualment recorda a Jennifer Connelly) en el nul paper de la dona a l’època i la seva rebel·lió contra els cànons preestablerts. L’arribada del profeta (un excel·lentment torturat Joaquin Phoenix) provoca que abandoni el seu món per seguir-lo. La seva entrada al grup d’apòstols, liderats per Pere (correcte Chiwetel Ejiofor), no serà fàcil i els prejudicis continuaran. Ella s’haurà de guanyar la seva posició en moments molt encertats del metratge com el viatge en solitari de la pròpia Maria amb el mateix Pere. Arrel d’aquí assistim a alguns dels passatges bíblics més populars com alguns miracles fins arribar al ja conegut desenllaç. La trobada entre Maria i la Verge precedeix l’entrada a Jerusalem (molt aconseguida la seqüència del ‘mercat de la fe’), l’últim sopar, la detenció, tortura i crucifixió; però a diferència de la darrera versió cinematogràfica de la història a ‘La pasión de Cristo’, el film no es recrea en el dolor i ens n’ofereix només breus pinzellades.
A diferència de la gran pel·lícula dirigida per Mel Gibson al 2004, aquesta ‘María Magdalena’ és una proposta més intimista; amb un ritme, potser excessivament, lent que de manera molt austera se centra en les reflexions tant de la protagonista com del profeta i la influència mútua, en que els silencis i les mirades, sovint, expressen molt més que les línies de guió. En definitiva, una mirada diferent a una història universalment repetida.