El cèlebre detectiu del títol, creat per l’ escriptor Raymond Chandler, ha estat trasllat a la gran pantalla en nombroses ocasions i aquesta és una de les més desafortunades.
La pel·lícula no funciona, fet que resulta estrany si tenim en compte que tenim al prestigiós Neil Jordan darrera de la càmara dirigint un excel·lent trio protagonista: Liam Neeson (massa inexpressiu, d’ acord que el personatge ja ho és però no transmet absolutament res), Diane Kruger (correcta en el seu rol de femme fatale típic de l’ època) i Jessica Lange (en un personatge indefinit que no acaba de trobar el seu lloc en la pel·lícula ni tampoc té clar que hi ha d’ aportar). El film resulta, o si més no ho intenta, un homenatge al cinema negre tan de moda a l’ època daurada de Hollywood i en segueix les seves premises: un inici directe i sense introducció (l’ espectador ja es troba des del primer minut involucrat en la història), uns personatges canònics que no donen peu a la sorpresa en cap moment, la seva artifiositat (aquí en peca excessivament aconseguint allunyar l’ espectador de la trama) i el seu estil de rodatge, en que (incomprensiblement, si tenim en compte la seva voluntat) incorpora alguns tirs i moviments de càmara massa actuals que desentonen amb la resta de metratge. Si el trio protagonista no sedueix l’ espectador, tampoc ho fa el seu guió; que conté errors puntuals importants, seqüències sense sentit (en algun cas fregant el ridícul) i decisions tan poc clares com justificades, amb un resultat final francament pobre.
En definitiva, ens trobem davant d’ una prosposta fallida, excessivament simple, avorrida i sense el més mínim alicient, que desaprofita una base tan potent i interessant com són les peripècies d’ uns dels detectius més populars del cinema negre. Sorprenentment, ‘Marlowe’ resulta una inesperada i autèntica decepció.