La segona pel·lícula de Belén Macías és una road movie atípica, un drama social realment sòlid. Amb un guió molt aconseguit (tot i la ressolució massa sobtada d’alguna subtrama) conté alguns diàlegs que ens recorden l’estil de Fernando León de Aranoa, el guionista/director que ens ha portat els millors diàlegs del cinema espanyol dels darrers anys.
L’estoll de protagonistes del film és la clau de que funcioni a la perfecció, des del sorprenent debut de la jove Noa Fontanals fins als convincents, com sempre, Goya Toledo i Eduard Fernández. Però tots ells es veuen eclipsats per la mirada hipnòtica de María León: ella és la pel·lícula. L’actriu brilla amb llum pròpia en la que és la millor interpretació de tota la seva filmografia.
Amb un ritme molt mesurat i algunes escenes memorables (el sopar de la primera parada del viatge o la ‘xerrada’ entre les dues mares a l’estació de tren), ‘Marsella’ és una de les millors propostes que ens ha dut el cinema espanyol aquesta temporada i confirma que l’òpera prima de la seva directora, l’excel·lent ‘El patio de mi cárcel’, no era una casualitat: Belén Macías apunta a convertir-se en una de les directores i especialment guionistes més destacades del cinema espanyol dels propers anys. De moment però gaudim amb ‘Marsella’, un drama sec, sense concessions, valent i convincent que deixa, després del seu visionat, una agradable sensació agredolça. Una proposta molt recomanable.
