El tercer film codirigit pel tàndem Eshom i Ian Nelms és una proposta irregular. D’una banda resulta certament interessant i original veure com es mostra el popular i estimat Santa Claus (un Mel Gibson que demostra, una vegada més, que té la mirada més expressiva de Hollywood): una persona ‘normal’ amb alts i baixos emocionals, canvis d’humor i dificultats econòmiques com qualsevol altra persona normal. Per una altre costat, el seu enemic és un dolent (encasellat Walton Goggins) de manual, insensible i traumatitzat que no aporta cap novetat.
A partir d’un repel·lent nen es crear el conflicte i encàrrec del títol. Durant bona part del metratge no passa absolutament res: el procés de localització i trasllat del dolent fins al seu objectiu és simple i repetitiu. Paral·lelament assistim a la subcontractació dels serveis de Chris per part del govern (curioses les seves motivacions per acceptar-la així com la descripció de com el personatge viu la nit més màgica de l’any). Tot per arribar a l’esperada confrontació final (prèviament l’accés del sicari al taller resulta alarmantment fàcil i inversemblant) rodada en format western i que ofereix els millors minuts del metratge.
En definitiva, ‘Matar a Santa’ no sap que és ni que vol ser: una mescla d’humor (poc i molt negre) amb acció (realment escassa) i suspens (inexistent) que desemboca en una proposta confosa i indefinida que desaprofita l’original punt de vista del personatge. Si s’hagués centrat en explorar aquesta línia ens trobaríem, probablement, davant d’un film certament curiós i innovador, lluny de la pobre pel·lícula que tenim ara.