‘Matrix’ és una sobrevalorada trilogia considerada de culte que va marcar un abans i un després dins del gènere de ciència-ficció. La primera (1999) va ser realment potent i el seu plantejament era certament original, tot i que després aquesta idea no s’acabés de desenvolupar prou bé, mentre que la segona i tercera (2003) ja eren un avorrit desgavell que s’hagués pogut reduïr a un sol film. Ara, 18 anys després, ressucitar la franquícia era a priori tan difícil com alhora innecessari, i el resultat així ho confirma.
Més que una nova entrega ens trobem davant d’un reboot en tota regla. S’ha de reconèxier que el punt de partida és brillant, com ja ocorria a l’original, i les constants referències resulten un absolut encert. La premisa que tot el vist fins ara només ha existit per al protagonista és potent i que les imatges de la primera apareguin constantment un cop d’efecte nostàlgic amb un clímax perfecta en la reunió que estableix el paral·lelisme entre el mateix argument de la pel·lícula amb la seva pròpia gestació quan es planteja la creació de ‘Matrix 4’ per part de Warner Bros. Però com ja ocorria al film de 1999, en el moment en que apareix la pastilla vermella l’atenció s’acaba. A partir que el film entra en la ‘realitat’ l’interés es perd i el retorn als fets de les dues anteriors seqüeles, aleshores la ciutat era Sion ara Ion, facilita la desconnexió, malgrat algun element nou com el fet que ara hi hagi aliances màquines/humans. A partir d’aquí només queda gaudir d’una nova ració de brutals efectes visuals i poc més.
Malgrat el final, amb novament gran quantitat de subtrames obertes i el nou rol de Trinity, el crèdit de la franquícia està més que esgotat. Potser aquesta ‘Matrix resurrections’, tot i ser tan innecessària com fallida, tindrà una bona acceptació a taquilla per l’enorme legió de seguidors de la saga, però el resultat és tan decepcionant que no cal anar més enllà. És millor quedar-se a ‘Matrix’ (la trilogia anterior) que busca la realitat (aquest reinici de la història).