5 anys després del seu debut amb 100 metros, Marcel Barrena ens presenta una altra història real, ara molt més ambiciosa: la tragèdia humanitària de Lesbos i l’origen de l’ONG Open Arms en una proposta realment colpidora.
Amb una notable factura tècnica (destacant especialment el seu muntatge, tot i que en algun moment puntual resulta precipitat, i la seva banda sonora, obra d’Arnau Bataller), la pel·lícula segueix la trajectòria d’Òscar Camps (Eduard Fernández en una altra grandíssima interpretació) i el seu company Gerard (sòlid Dani Rovira que, com en la citada ‘100 metros’, torna a demostrar que té una gamma de registres molt més variada que el còmic en el que està encasellat) fins a Lesbos i les diferents dificultats que que pateixen; ja sigui tant per la magnitut de la tragèdia com per la reacció de policia i habitants, afortunadament no tots, locals, mostrats amb eficàcia i molta credibilitat. A més, l’arribada de la filla del protagonista (radiant, un cop més, Anna Castillo), afegeix a la trama un encertat toc personal (la seva relació i algunes converses ens ofereixen alguns dels millors moments del metratge). La pel·lícula resulta tot un cop de realitat sobre la tragèdia (brillant l’entrevista televisiva) i sobre la postura tant de les autoritats gregues com de tota la Unió Europea, narrat sense buscar la llàgrima fàcil, tot i que els fets ho permeten, sino amb un excel·lent, i difícil d’aconseguir, equilibri entre rigor, veracitat i emoció, donant com a resultat una gran pel·lícula que arriba a l’espectador, obligant-lo a una profunda reflexió posterior: el gran mèrit del film.
‘Mediterráneo’ és una obra necessària. Una proposta intensa, dura, emotiva i veraç que proporciona a l’espectador una potent dosi de realitat, deixant-lo atordit i remogut: una forta i autèntica saccejada a la seva a la consciència. Una pel·lícula imprescindible.