Cada temporada el cinema espanyol ens ofereix dues línies d’ estrenes: d’ una banda propostes d’ autor de diverses temàtiques i per una altra un nombrós grup de comèdies fàcils rodades en sèrie per funcionar a taquilla. El darrer treball de l’ especialista en el gènere Nacho G. Velilla s’ inscriu en el segon grup.
No esperem originalitat, no existeix: ens trobem davant d’ una feel good movie de manual previsible des del primer minut i farcida de tòpics i personatges fàcilment reconeixibles. La protagonista (una solvent Alexandra Jiménez) pateix una crisi i es veu obligada a tornar als seus orígens, en aquest cas al barri on es va criar; instal·lant-se amb el seu pare, en una difícil relació que, com no, es resoldrà, i la seva germana que fa de ‘mediadora’ entre tots dos (correcte Francesc Orella, en un rol en que està encasellat, i una limitada María Adánez). Torna a l’ institut on va estudiar i s’ ha de fer càrrec del grup d’ alumnes més complicats i inadaptats del centre (un conjunt de joves que representen els estereotips actuals i tenen una química francament pobre). A partir d’ aquí, ella se’ls guanyarà i, creant una peculiar família, tots ells se superaran i evolucionaran complint així amb el propòsit i motivació de la professora. Les situacions són massa simples i els gags massa gastats, pocs resulten destacables (el concurs d’ improvització de rimes i poc més), però malgrat tot la pel·lícula manté una mínima atenció fins al final.
En definitiva, ‘Menudas piezas’ és una proposta fast food més: s’ empassa ràpid i s’ oblida immediatament. Els seus joves protagonistes connectaran amb els espectadors adolescents però per a la resta de públic no resulta més que un film de diumenge a la tarda, ideal per a realitzar una bona migdiada.