El darrer treball escrit i dirigit per Cesc Gay manté l’ esperit de la seva filmografia; ens trobem davant d’ una proposta realista i fresca, mesclant perfectament comèdia i drama amb un resultat rodó.
Una entregada, omnipresent i creïble Nora Navas (en un personatge que recorda, i molt, l’ estàndard que el mestre Woody Allen interpretava quan feia doblet i darrera de la càmara) és l’ eix en que es vertebra un guió (novament excel·lent, amb alguns diàlegs absolutament brillants, com el primer sopar del grup d’ amics o l’ assistència a la representació teatral) que disfressa, amb una gran naturalitat, de comèdia un rerefons certament dramàtic: amb una protagonista, l’ Eva del títol, que es veu sola i sense el suport de ningú del seu entorn: evidentment ni el seu marit (sòlid Juan Diego Botto), ni els seus fills (l’ apunt de la filla sobre les apps resulta hilarant), el seu grup d’ amics en comú o els companys de feina (especialment Fernanda Orazi). Així assistim al recorregut vital d’ Eva: que comença a Roma (molt aconseguit el pròleg) quan descobreix que vol fer un canvi radical a la seva vida, la seva difícil posada en pràctica, amb les seves conseqüències (en absolut les previstes) i les diferents reaccions del seu entorn; tant familiar com personal.
Cesc Gay continua en plena forma, cada pel·lícula seva suposa un realista i propera glopada d’ aire fresc que resulta reconfortant. Aquesta ‘Mi amiga Eva’ és el seu millor film desde la ja llunyana, i en aquella ocasió totalment dramàtica, Truman. Un film absolutament recomanable.