‘Mi amigo el gigante’ és un producte 100% Spielberg. La seva factura tècnica és, una vegada més, brillant: so, efectes de so, efectes visuals i muntatge, amb una direcció artística molt acurada i novament amb l’excel·lent treball dels col·laboradors habituals del director; Janusz Kaminski (fotografia) i John Williams (banda sonora).
Però un cop ens hem meravellat amb la tècnica i ens disposem a seguir la història arriba la decepció. La trama, tot i ser un conte infantil, és realment pobra i el ritme no la dinamitza en absolut, al contrari. Les enormes possibilitats de diverses seqüències queden anul·lades per la recreació del director. Per exemple la cacera de somnis del gegant amb la nena (que visualment té tocs d’ ‘ Encuentros en la tercera fase’), l’escorcoll dels altres gegants a casa de l’enorme protagonista o l’esmorzar al palau reial (amb una Rebecca Hall absolutament desaprofitada, suposo que només va acceptar un paper tan insignificant, pràcticament és una figurant amb diàleg, per posar al seu currículum que ha treballat amb el director) dilaten excessivament el seu metratge perden el seu efecte i afectant el resultat final: una pel·lícula que a part d’avorrir es fa llarguíssima.
És ben cert que el director continua tenint molt bon ull pels castings i la jove i debutant Ruby Barnhill resulta tot un descobriment, malgrat això el seu retorn al cinema familiar no funciona. Principalment perquè fins ara les propostes de Spielberg per a tots els públics les gaudien efectivament tots els públics i aquesta només distreu a la franja purament infantil. Ens trobem davant de la primera ensopegada del director en anys.