Israel Horovitz trasllada a la gran pantalla la seva pròpia obra representada sobre els escenaris i aquest origen teatral és perfectament present i palpable: ‘Mi casa en París’ és un film de silencis, diàlegs i personatges. La base de la pel·lícula és el treball del trio protagonista: un Kevin Kline que, tot i que sobreactuat en moments puntuals del metratge, ens ofereix la millor interpretació de la seva carrera, una Maggie Smith que als seus 80 anys resulta totalment brillant i, la ja retirada del cinema, Kristin Scott Thomas convincent com sempre.
El guió està estructurat en dues parts ben diferenciades. La primera serveix com a presentació de personatges i narra el conflicte que provoca la casa del títol entre el seu propietari i les seves inquilines. En aquest tram, el millor de la pel·lícula, predomina el to còmic i irònic especialment entre els diàlegs entre Kline i Smith, mentre que Scott Thomas resta en segon pla. El descobriment de la relació real entre els personatges dóna pas al tram final del film, un gir cap al drama que s’acaba fent llarg fruit de la repetició i, principalment, per la pèrdua de presència de Smith en favor de la parella Kline/Scott Thomas.
Precisament aquesta marcada i evident separació acaba provocant sensació d’indefinició. Potser hagués estat millor mantenir el to còmic inicial o bé apostar directament pel drama; la idea del director de combinar els dos gèneres acaba esdevenint massa perillosa pel resultat final ja que arriba un moment en que l’espectador no sap exactament com pendre’s el que està veient.
Malgrat tot, els sòlids treballs de Kevin Kline i Maggie Smith ja justifiquen el visionat de la pel·lícula.