Resulta innegable l’ origen teatral de la darrera proposta del cineasta François Ozon; una comèdia lleugera que transcorre a la dècada dels 30′, reflexada amb un gran treball d’ ambientació, destacant especialment el vestuari i la direcció artística, i envoltada per una acurada banda sonora.
La parella protagonista té química i funciona, les adorables Nadia Tereszkiewcz i Rebecca Marder, mantenint molt bé l’ atenció en el procès d’ investigació del crim del títol. Durant aquest tram irromp un impagable Fabrice Luchini, en la pell de l’ investigador que porta el cas, que malauradament només té tres seqüències en tot el metratge (tres interrogatoris, hilarant el que realitza al seu propi amic) que aprofita perfectament per a lluïr-se. Posteriorment, el judici perd força en relació amb la investigació prèvia però conté alguns dards feministes certament encertats. Després del veredicte sembla que assistirem a un epíleg en que veurem les conseqüències del crim però llavors entra en escena un nou personatge, una Isabelle Huppert que es menja la pantalla; el millor del film amb diferència, que dóna un inesperat gir de guió a la història. Abans de la ressolució i l’ arribada dels divertits títols de crèdits, aquest nou personatge provoca dues seqüències realment brillants: un nou interrogatori de Ritcher Gustave i l’ acord familiar respecte a la boda.
En definitiva, ‘Mi crimen’ és un vodevil d’ estil clàssic que es consumeix ràpidament i que es gaudeix, fruit de la seva innocència i manca de pretensions. Una molt agradable sorpresa ideal per desconnectar i deixar-se portar pels diàlegs i situacions absurdes d’ aquesta aspirant a actriu i la seva lletrada companya de pis.