Ens trobem davant d’una pel·lícula coral i femenina. Les seves protagonistes són un grup de dones que tenen un tret en comú; totes han estat dones o filles d’un actor italià, Saverio Crispo, i ara la commemoració del desè aniversari de la seva mort les reuneix a totes. La relació de complicitat entre les dues exdones (la desapareguda Virna Lisi i una correcta Marisa Paredes) està molt aconseguida, les filles, en canvi, no tenen la mateixa sort. Susanna (Angela Finocchiaro) no convenç, Stephanie (Valeria Bruni Tedeschi) és el personatge més interessant amb diferència, Segunda (Candela Peña) està sobreactuada, Solveig (Pihla Viitala, que físicament recorda moltíssim a Kate Mara) és només un guarniment i la presència constant de Saveria (Cecilia Zingaro) i l’aparició final de Shelley (Nadeah Miranda) són purament testimonials. Els homes no pinten res: ni Jordi Mollà ni Neri Marcorè no aporten res i Lluís Homar, tot i ser un personatge que dóna a la història un apunt important, sembla descolocat en el conjunt.
El gran encert del film són els diferents muntatges en que veiem escenes rodades per l’actor desaparegut. Mitjançant aquesta fictícia estrella observem una mostra perfecta de la història del mateix cinema italià en els darrers 50 anys.
En general ‘Mi familia italiana’ resulta una comèdia que funciona a estones, la roda de premsa de presentació de l’homenatge o la nit abans de la projecció, però que no aconsegueix atrapar l’espectador i acaba fent-se llarga i deixant una sensació d’absoluta indiferència sense cap aportació. Una proposta molt fluixa.