Ja els crèdits de ‘Mi panadería en Brooklyn’ ens anuncien que estem a punt de veure un conte. Les seves protagonistes són dues antagòniques cosines: una molt dolça (Aimee Teegarden, la millor de les dues) i l’altra més rebel (irregular Krysta Rodriguez). Entre les dues es complementen prou bé i són pràcticament l’únic interessant, a part de la preciosa partitura de Lucio Godoy, d’una ensucrada pel·lícula.
La història de Teergarden és el típic conte de fades romàntic que arriba a empalagar. La de Rodriguez, en canvi, és una guerra de sexes sense ànima fruit de l’apatia d’Aitor Luna. Orbitant al seu voltant hi trobem una sèrie d’estrafolaris personatges amb les seves particulars històries pròpies amb diferent sort. Un rentasabates amb màgics dots de vidència que acaba resultant repetitiu, el tiet de les dues i un immigrant excamell que creen una estranya relació amb certs tocs còmics, tot i que inversemblants, i l’amic de les dues obsessionat amb la guapíssima Blanca Suárez (que estranyament no es dobla a si mateixa) en una subtrama realment ridícula i totalment prescindible i que és el pitjor del metratge amb diferència.
En definitiva, ens trobem davant d’una proposta tan fluixa com previsible, amb un excés considerable de sucre i apta només pels espectadors menys exigents del gènere de la comèdia romàntica amb regust clàssic.