L’òpera prima de Marta Díaz, distingida amb el premi del públic de la darrera edició del Festival de Màlaga, és una comèdia que sota la seva aparença d’entreteniment esbojarrat amaga una capa de reinvindicació femenina en diverses capes: el rol de la protagonista (convincent Gloria Muñoz) a la cofradia del títol, la relació conjugal de la seva filla (excel·lent Pepa Aniorte) o la tradició del grup de mantilles i la seva imminent rebel·lió.
Ens trobem davant d’un film irregular. Funciona a la perfecció quan limitem l’espai d’acció al pis de la protagonista i al trio format per ella, la seva filla i la veïna (hilarant Carmen Flores, premi a la millor actriu secundària també al Festival de Màlaga), aquí tenim els millors moments del metratge: ja sigui quan el secret només el té Carmen com, posteriorment, quan és compartit pel trio, que desemboca en situacions realment divertides amb l’afegit de l’aparició, en el tram final, d’un quart membre al grup; la néta, que també té el seu propi conflicte. En canvi en les escenes corals és on la proposta perd força: tant en l’elecció inicial, poc desenvolupada i que requeria més profunditat, com en els diferents problemes durant els preparatius de la processó (amb l’única funció de donar calculades pauses al conflicte domèstic) i especialment la ressolució final a l’esglèsia, massa forçada i simple donant la sensació de pressa i certa deixadesa.
En defintiva, ‘Mi querida cofradía’ no és una gran pel·lícula, però sí una comèdia digna que val la pena veure encara que només sigui per gaudir amb les peripècies i la química d’un trio d’actrius en estat de gràcia, i si és degustant un plat de torrijas ja estarem totalment integrats.