El debut darrera de la càmara de l’ actor Mario Casas és una proposta que apunta maneres però el resultat és un film pobre, sense ànima, molt avorrit i que no aporta res de nou: la mateixa història l’ hem vista en infinitat d’ ocasions.
Els personatges i les seves situacions són arquetípiques, tot i que algunes molt ben reflexades i força realistes (les escenes de Dan amb la seva àvia o la casa de Vio), els personatges estan poc desenvolupats i alguns deixen masses preguntes en l’ aire (el pare de Dan). La pel·lícula se sustenta en la seva desigual parella protagonista: d’ una banda un pla i absolutament inexpressiu Óscar Casas (només mostra sentiments en un únic pla) i per l’ altra la debutant Candela González; realment brillant i el millor del film amb diferència (la nominació al Goya a la millor actriu revelació està assegurada). A més del seu protagonista, l’ altre gran handicap de la proposta és el seu muntatge; Casas director abusa molt de la càmara en mà (probablement influenciat per la també fallida No matarás, que va protagonitzar a les ordres de David Victori), tècnica que en certes seqüències té la seva justificació per l’ acció de la trama però en altres resulta totalment gratuïta i acaba molestant i esgotant l’ espectador, ja de per si avorrit per un tempo realment lent que fa eterns els seus 102 minuts.
En definitiva, ‘Mi soledad tiene alas’ pretèn ser un retrat de la gent d’ extraradi, una certa actualització del conegut com ‘cine quinqui’ però no convenç en cap dels dos sentits. Una proposta tan prescindible com oblidable: una ben intencionada pel·lícula sense ànima ni interès.