Amb la seva inquietant òpera prima, Hereditary, el director Ari Aster es va revel·lar com un cineasta diferent i alternatiu dins del panorama actual; trets que es consoliden amb el seu nou film, la també peculiar i interessant ‘Midsommar’.
Si bé és ben cert que aquesta segona proposta no és tan rodona com el seu debut, igual que aquella controla molt bé el tempo de la narració. El pròleg potser està excessivament dilatat, provocant que el metratge final de 145 minuts sigui realment llarg, però un cop arribem a Suècia, on té lloc el festival del títol, el ritme es relenteix i es mimetitza amb l’estil de vida d’aquesta estranya i ancestral comunitat. Un altre gran encert de la pel·lícula és la composició del quartet que acompanya el membre autòcton: els seus rols estan perfectament definits, començant per la parella que resulta el fil conductor de la història (Florence Pugh, la millor del repartiment amb diferència, i Jack Reynor, el més fluix) passant pels dos amics: l’estudiós i el que només busca festa i desconnexió. Arrel de la seva entrada en contacte amb els membres de la comunitat, les seves percepcions i creences es veuran qüestionades, ja des de la primera invocació que deixa astorats els nouvinguts, fins a fer-se plantejar quina és la seva essència i transformar-la.
Amb una excel·lent direcció artística i un notable treball de fotografia, ‘Midsommar’ és una proposta hipnòtica; tant per la personalitat i costums de la seva comunitat com per la incredudilitat i expectació que desperten. En definitiva, ens trobem davant d’un film arriscat, valent i molt diferent. Un punt d’originalitat enmig d’una cartellera que porta molts, masses, mesos instal·lada en una rutinària mediocritat certament alarmant. Aris Aster repeteix mèrits per convertir-se en un dels cineastes a tenir més en compte durant els propers anys.