Després de la decepcionant Regresión (2015), Alejandro Amenábar torna al cinema històric de la també fluixa ‘Ágora’ (2009) i aconsegueix una de les millors pel·lícules de la seva filmografia.
El guió del film està estructurat en dues trames paral·leles que es comuniquen. D’una banda la figura de l’escriptor Miguel de Unamuno (interpretat per un Karra Elejalde en estat de gràcia, en un dels millors treballs de la seva filmografia, que el situa ja com el màxim aspirant al proper Goya al millor actor); la seva posició quan es produeix l’ ‘Alzamiento’ de 1936 i la seva reconversió, per aquesta resulten claus les trobades amb els seus amics i les discussions amb la seva filla gran; tant les reunions (la del camp especialment) com les discussions ens ofereixen alguns dels millors metratges de la proposta, sense oblidar el gran discurs final a la Universitat. L’altra és l’ascens de Franco fins a ser nomenat ‘caudillo’; molt interessant l’estratègia i lluita política a tots els nivells. En aquesta trama, però, acapara tota l’atenció un immens Eduard Fernández (un altre que reclama ja el proper Goya al millor actor secundari). A més de l’enorme treball de tot l’estoll d’intèrprets del film, la seva factura tècnica és l’altre gran encert de la pel·lícula. Brillant la seva fotografia, acurats el seu vestuari, direcció artística i maquillatge i notable el seu muntatge: tot envoltat per una intimista i preciosa partitura musical (obra del mateix Amenábar).
En definitiva, ‘Mientras dure la guerra’ és una completíssima i molt bona pel·lícula. Una visió, evidentment, no imparcial d’un dels moments claus de la història d’Espanya. Amb ella Amenábar recupera el seu millor pols narratiu de ‘Mar adentro’ (2004), perdut en el seus anteriors i citats treballs ‘Ágora’ i ‘Regresión’. El cineasta està de retorn, esperem que per quedar-se.