Ja en l’anterior treball de Noah Baumbach, ‘Frances Ha’, la influència de Woody Allen estava molt present en tot el metratge, com també ho està en aquesta ‘Mientras seamos jóvenes’ especialment en la construcció dels personatges de la parella protagonista (un fluix Ben Stiller i la convincent, com sempre, Naomi Watts), en la seva relació i diàlegs especialment al principi a l’hora de presentar-los, fins i tot quan coneixen l’altra part del quartet (un inexpressiu Adam Driver i una testimonial Amanda Seyfried).
Però un cop s’ha produït el contacte el guió naufraga estrepitosament. El film perd el nord amb escenes realment desafortunades com el místic cap de setmana. La pel·lícula s’allunya del seu interessant punt de partida que és l’acceptació del pas del temps, ja sigui a nivell individual o com a parella, la frustació de no haver aconseguit realitzar els objectius vitals així com l’aïllament que provoca el fet de renunciar a ser pares i no dur un estil de vida convencional. Ni les divertides escenes de Naomi Watts en les classes de música per a nadons o de hip-hop, salven de l’absolut avorriment en gran part del metratge centrada en la parella jove: aquest no és el tema del film, la trama se sustenta en la vida de la parella adulta i tot i que al final intenta tornar a l’autèntic leit motive del film ja és tard: la pel·lícula ja no es capaç de despertar el mínim interés, només el de quan falta perquè finalitzi.
Una autèntica llàstima ja que aquesta mateix proposta centrada només en una parella, deixant l’altra com a simple detonant del canvi sense més pes en el metratge, hagués donat lloc a una profunda, amarga, interessant i melancòlica reflexió, llavors sí digna del mestre Woody Allen.