Daniel Calparsoro continua abonat al cinema d’ acció i ens ofereix una nova ració del gènere en un entretingut film que no té cap mena d’ originalitat: una pel·lícula que segueix els cànons sense desviar-se’n en cap moment donant com a resultat final un film tan competent com estàndard.
Després d’ una breu presentació dels personatges, l’ acció se situa immediatament a l’ embús de carretera (provocat per la Mikaela del títol: una onada de fred, la neu evoca a la també adrenalítica i freda Bajocero) en que transcorrerà l’ acció. Uns atracadadors, després d’ un cop fallit, decideixen assaltar un furgó també atrapat en la tempesta (una situació forçada ja que en cap moment són coneixedors del botí ni de la possible resistència que es trobaran) i aquí és on entra en acció la parella de policies que intentaran aturar-los: un policia veterà a punt de ser suspès (un Antonio Resines que torna al protagonisme d’ acció després de molts anys) i una guàrdia civil recent sortida de l’ acadèmia (sòlida Natalia Azahara), la relació del qual és la pròpia de qualsevol buddy movie. Paral·lelament al centre de control de trànsit dirigeix l’ operació un agent de la guàrdia civil (fluix i poc creïble Roger Casamajor) amb l’ ajuda d’ una treballadora (Adriana Torrebejano), la relació entre els quals aporta els tocs de comèdia però que resulten absolutament prescindibles. El transcurs de l’ acció tampoc desperta massa credibilitat, que la policia no tanqui els túnels i que no arribin agents a peu, només dos motoristes que l’ única missió que tenen es custodiar el que queda del botí no té cap sentit però s’ accepta en funció de l’ entreteniment i del lluïment dels protagonistes fins al previsible desenllaç.
En definitiva, ‘Mikaela’ s’ i guala a la tempesta del títol: capta l’ atenció durant el seu transcurs però un cop passada és una tempesta més dins la llarga llista de fenòmens metereològics sense tenir res en particular que la diferencii de les altres i li otorgui cap tret prou específic per ser recordada.