Seth MacFarlane fa triplet en aquest film: director, guionista i protagonista i és el principal culpable del seu fracàs. Ha volgut repetir la fórmula de guió que tan bé li va funcionar a la seva òpera prima, ‘Ted’, però que ara resulta ridícula. El seu humor, acudits i referències són massa actuals i guixuts per situar-los en un western i situacions i gags que a ‘Ted’ eren certament graciosos ara resulten desconcertants. Però on més naufraga MacFarlane és com a protagonista. Resulta totalment incapaç de dur el pes del film, sense expressivitat ni gràcia arribant a fer-se realment molest.
L’arrencada del film és fluixa, buida i inconsistent. De fet la pel·lícula comença a guanyar mínim interés amb l’entrada en escena de Charlize Theron, demostrant que és una actriu versàtil capaç de salvar qualsevol paper, ella és el millor, amb diferència, de ‘Mil maneras de morder el polvo’ per sobre dels altres secundaris (Neeson, Seyfried, Ribisi) que defensen els seus respectius rols com bonament poden.
Té algun acudit divertit, la seqüència de la fira per exemple, alguna situació hilarant, la relació del personatge de Giovanni Ribisi amb la seva parella, i dos homenatges realment brillants, aquests sí, als films ‘Regreso al futuro’ i ‘Django desencadenado’, però això és tot. Un balanç realment pobre per una proposta tan incoherent i surrealista com prescindible i fallida.