La saga ‘Misión imposible’ ha estat força irregular, probablement degut a que cada entrega ha comptat amb un director diferent que hi ha aplicat el seu estil i personalitat propis. La primera ‘Misión imposible’ (1996) va ser un debut correcte, posteriorment ‘Misión imposible 2’ (2000) va ser, amb diferència, la pitjor entrega de la saga però afortunadament no va matar la franquícia i va arribar ‘Misión imposible 3’ (2006), realment brillant i la millor sense cap dubte. Després d’aquesta joia, les dues posteriors ‘Misión imposible: Protocolo Fantasma’ (2011) i Misión imposible: Nación Secreta (2015) van baixar molt el nivell fins aquesta ‘Misión imposible: Fallout’, la primera en que repeteix director (un Christopher McQuarrie que denota més adaptació en la mecànica de la franquícia que en el film anterior) i que aconsegueix reconciliar la saga amb els seus seguidors, decebuts des de 2006.
A nivell artístic la proposta no millora excessivament l’anterior; Tom Cruise continua mostrant símptomes d’esgotament; Ving Rhames i Alec Baldwin continuen en la mateixa línia plana; Simon Pegg, una vegada més, destaca com a apunt còmic; i Rebecca Ferguson es veu més integrada en la història que en el seu debut en el capítol anterior. Pel que fa a les noves incorporacions, una de freda i una de calenta. Henry Cavill, allunyat temporalment del rol de Superman, construeix un personatge excessivament inexpressiu que recorda el que interpretava a l’entretinguda Operación U.N.C.L.E, mentre que Vanessa Kirby en la pell de la Vídua Blanca resulta un personatge interessant que demana més minuts de metratge.
El gran encert del film és el seu tempo, ritme (trets que queden ja plenament consolidats en el pròleg: 100% propi de la saga) i la seva factura tècnica (muntatge, so, efectes de so i efectes visuals) absolutament perfecta. Aquesta sisena entrega recupera l’estructura capitular amb seqüències d’acció (casi totes) brillants amb breus descansos per a l’espectador; sobretot el tram que transcorre a París, el millor segment del film amb diferència, com la lluita als lavabos, al club o l’espectacular persecució pels carrers de la capital francesa (probablement la millor persecució de la franquícia). El guió amaga diversos girs, alguns absolutament previsibles però perdonables en favor de l’espectacle, fins arribar al clímax final que, tot i que espectacular, potser es recrea excessivament en la persecució en helicòpter que dilata el metratge fins als seus 147 minuts finals.
Malgrat tot, s’ha d’aplaudir aquesta ‘Fallout’: després de l’insuperable tercer episodi, és sense cap dubte l’altre gran film d’una franquícia que, si ha de ser amb aquest nivell de qualitat, pot continuar amb més pel·lícules (sembla confirmat com a mínim un capítol més) tot i que a priori pugui semblar una missió impossible…