Aquest film junt amb l’ anterior Misión Imposible, setencia mortal, forma un díptic brillant que serveix com a excel·lent final per a una adrenalítica franquícia que, amb alts i baixos, s’ ha mantingut durant 30 anys.
Ens trobem davant d’ una pel·lícula tècnicament perfecta (so, efectes de so, efectes visuals i muntatge) que, a mode de comiat, fa referències a totes les entregues anteriors, especialment focalitzada en l’ original (amb la vinculació d’ algun personatge i el retorn d’ algun altre certament entranyable) i en la tercera, i millor de la franquícia (per fi coneixem que era la perseguida ‘pata de conejo’). El ritme és trepidant amb acció constant que manté l’ espectador clavat en la seva butaca sense poder apartar els ulls de la pantalla; fins i tot el tram que transcorre sota l’ aigua en que el ritme és més lent la tensió és igualment potent. Si bé és ben cert que en certs moments resulta excessiva (la seqüència dels aeroplans) es perdona a favor de l’ espectacle, ja que aquesta saga és entreteniment en estat pur, aquests es combinen amb alguns moments sensibles (la conversa entre Ethan i Luther en l’ escena de la bomba, o les constants mirades entre el mateix Ethan i Benji). S’ han de destacar dues incorporacions a la saga de l’ entrega anterior: Pom Klementieff (que guanya protagonisme i vira cap a la comèdia en monents puntuals) i especialment Hayley Atwell, llàstima que no va aparèixer abans, ja que la seva presència enriqueix molt el film i té una molt bona química amb Tom Cruise.
Hem arribat al final d’ una llarga i irregular saga d’ acció que ha complert amb el seu objectiu: aconseguir amb cada capítol que l’ espectador gaudeixi d’ una entretingudíssima ració d’ evasió i desconnexió. Aquest díptic ha estat un gran final per a la franquícia: esperem que Ethan Hunt sigui coherent i no accepti cap missió més.