A finals dels 90′ Kenneth Branagh es va convertir en el gran adaptador cinematogràfic del cèlebre William Shakespeare i ara demostra que li ha pres perfectament la mesura a una altra cèlebre autora; en aquest cas Agatha Christie.
Si bé és ben cert que la seva tercera adaptació és molt més fluixa que les dues anteriors, Asesinato en el Orient Express (2017) i Muerte en el Nilo (2022), aquesta ‘Misterio en Venecia’ en manté igualment els seus trets identitaris. Novament amb un estoll de cares conegudes (en aquesta ocasió força pla i sense carisma), el film manté novament els tres actes molt marcats: l’ aparició d’ Hércules Poirot (un Branagh que destaca més en la seva faceta darrera de la càmara que davant) i la presentació dels diferents personatges; la seva reunió en un mateix espai que desembocarà en un crim; i la posterior sessió d’ interrogatoris particulars que facilitaran el clímax final. La gran novetat de la proposta és la incorporació d’ apunts terrorífics en forma d’ aspectes sobrenaturals que suposen la gran diferència respecte a les dues anteriors, emmarcats en un espai tan adient i incomparable com és la ciutat de Venècia i reforçats per una sorprenent realització. Branagh arrisca, i molt, en la fotografia: una composició de plans i una posició de càmara que doten a la pel·lícula d’ unes imatges certament interessants i gens habituals que descol·loquen a l’ espectador. Malgrat aquest encert, com el propi guió, no deixen de ser elements tramposos que només serveixen per dissimular una trama certament pobre que acaba amb una ressolució massa precipitada i forçada, deixant en l’ espectador una sensació de decepcionant indiferència.
En definitiva, ‘Misterio en Venecia’ és una proposta competent però que ressalta l’ esgotament de la fòrmula. Esperem que, com s’ apunta al pròleg del film, Poirot continui amb la seva retirada i, malgrat el seu epíleg, no torni a l’ acció.