El reputat guionista Aaron Sorkin fa el salt darrera de la càmara amb una proposta molt sòlida. El seu guió (obra del mateix director, un dels més prestigiosos de l’actual Hollywood) és un dels punts forts del film ja que enganxa des del principi i té prou ritme perquè l’espectador continui expectant davant la sorprenent trajectòria de la Molly Bloom del títol. La seva estructura, a més, resulta força intel·ligent: la mateixa protagonista, una guapíssima Jessica Chastain que demostra, una vegada més, que és una de les millors actrius del moment, narra en veu en off la seva història en la que s’intercalen les escenes, alguns dels millors moments del metratge, de preparació de la seva defensa amb el seu inicalment reticent advocat: convincent Idris Elba.
És ben cert que el seu tempo és àgil i dinàmic, fet que impedeix la desconnexió amb la trama en cap moment, però també ho és que les diferents partides (d’altra banda necessàries per seguir l’evolució del guió) poden arribar a cansar mínimament l’espectador fruit de la seva repetició, amb l’afegit que dilaten el metratge total del film fins als, segurament, excessius 140 minuts. Un altre però que es pot atribuir a l’òpera prima de Sorkin és desaprofitar el personatge de Kevin Costner i la seva relació amb Molly: en tenim puntuals pinzellades durant la seva infantesa però desapareix durant l’època en que se centra la història del film, només torna pràcticament al final, un altre dels grans moments de la pel·lícula, i aquesta única escena ens deixa amb ganes de veure més desenvolupada la relació pare-Molly adulta enlloc d’explaiar-se en les diferents taules de joc.
En definitiva, la primera experiència de Sorkin en la direcció és una proposta consistent; un bon debut que augura que a més de ser el brillant guionista que ja ha demostrat en nombroses ocasions, també apunta maneres per desenvolupar-se amb èxit darrera de la càmara.