La darrera proposta de Disney és una pel·lícula molt rodona: aconsegueix recuperar l’ esperit del cinema clàssic, com indica la presentació de personatges en format de les novel·les gràfiques en les que s’ inspira, mesclant-lo amb l’ espectacularitat de l’ espai en que es desenvolupa pràcticament tot el metratge.
El guió segueix l’ estructura del cinema d’ aventures més estàndard: presentat el conflicte pare-fill amb la posterior repetició en un nou pare-fill. Després comença l’ aventura, en que accidentalment es reunirà tota la família, que es desenvolupa en un món creat amb una factura tècnica que desborda imaginació en cada fotograma, per donar pas a un desenllaç en que res resulta el que sembla; tot narrat amb un tempo alt que no decau en cap moment reforçat per una banda sonora realment encertada. La construcció de personatges és de manual; l’ aventurer veterà (el millor, tot i ser una mica repetitiu), el jardiner (que combina bé la seva doble vessant, segons amb quin personatge es relaciona), la pilot (un personatge desaprofitat que reclama més minuts de metratge) i el jove (potser el personatge més fluix del conjunt), i fora dels humans el simpàtic Ploff que aporta el to de comèdia.
‘Mundo extraño’ ha passat, injustament, força desapercebuda però ens trobem davant d’ una hilarant i trepidant proposta d’ aventures. Una pel·lícula molt sòlida, en la línia dels darrers projectes de l’ estudi Disney (sense tenir en compte les coproduccions amb Pixar), que amb films com Raya y el último dragón o Encanto ha recuperat el pols després d’ anys bastants discrets. Una proposta ideal per a tota la família.