Amb el seu nou projecte Jaume Balagueró demostra que domina a la perfecció el gènere de suspens/terror: ‘Musa’ és un excel·lent exercici de precisió, rodat amb un tempo perfecte que aconsegueix transmetre inquietud i angoixa ja des del seu inici amb la potent escena al lavabo. Un cop més la seva factura tècnica és notable, amb uns encertats muntatge i fotografia, una preciosa banda sonora, un creïble maquillatge i una acurada direcció artística (malgrat que l’espai on es desenvolupa el clímax del film no estigui a l’alçada de la resta de l’ambientació de la pel·lícula).
La tragèdia inicial del protagonista (correcte Elliot Cowan) dóna pas a una frenètica recerca motivada per diverses visions en forma de malsons protagonitzades per unes misterioses dames de negre, entre elles una sòlida, tot i que breu, Leonor Watling, encapçalades per la que interpreta Joanne Whalley (de la que aplaudim el seu retorn després d’una llarga etapa en que la seva presència a la gran pantalla ha estat tan esporàdica com testimonial, de la mateixa manera que celebrem amb nostàlgia torna a veure a Christopher Lloyd, l’inoblidable Doc Brown de la mítica trilogia ‘Regreso al futuro’). Aquestes percepcions uniran al professor amb un altre personatge que també està patint la mateixa situació, Rachel (una brillant Ana Ularu, la millor del repartiment amb diferència, que després del seu rol secundari a Inferno ara respon en el seu primer personatge protagonista), que l’acompanyarà fins al sorprenent gir final del seu mil·limètric guió.
Després del terror més físic de l’aconseguida saga ‘Rec’ (2007-2014) i del més quotidià de ‘Mientras duermes’ (2011), el director torna als seus origens: recupera el to, la temàtica i la tensió de la seva primera època, de la seva òpera prima ‘Los sin nombre’ (1999) i de ‘Darkness’ (2002). Ens trobem davant d’una gran pel·lícula, 100% recomanable: junt amb It d’Andy Muschetti, la proposta més estimulants del gènere de terror d’aquest 2017.