El punt de partida d’aquest thriller psicològic és molt interessant. Una història que transcorre durant la postguerra espanyola en un únic espai; el pis on viuen dues germanes, una d’elles greument transtornada a més de patir agorafòbia. Aquesta claustrofòbica ubicació i les interpretacions dels seus protagonistes aporten molta tensió inicial al film, especialment Macarena Gómez en un treball realment brillant; ella porta, amb gran solidesa i entrega, el pes de tota la pel·lícula. Al seu costat Nadia de Santiago també resulta convincent així com Luis Tosar, un cop més en un d’aquells personatges que tan bé se li donen i que resulten inquietants amb només aparèixer en pantalla. Només Hugo Silva desentona en el conjunt; com sempre el seu treball és molt pobre, a més se li ha d’afegir l’error de casting en l’elecció de les dues joves actrius que interpreten a les dues germanes en la seva infància, no s’adiuen a la relació entre elles que coneixem quan es produeix el desenllaç del guió.
Malauradament aquest interés i tensió aconseguits es va perdent al llarg del metratge. A la meitat del film la història s’escapa de les mans als seus directors. Passem d’un prometedor thriller psicològic a una pel·lícula de terror més, on els personatges perden la seva importància i la cedeixen a un excessiu recital d’assassinats i sang. És ben cert que el transcurs de la història ens porta inevitablement a un final tràgic i violent però… És necessària aquesta recreació de sang tan explícita? L’únic que aconsegueix és una reiteració excessiva que fa perdre l’interés al públic no avessat al gènere, la majoria ja que el pes dels intèrprets de ‘Musarañas’ és el que porta al públic a la sala, no les ganes de veure un nou slasher del gènere de terror. Es pot considerar una gran operació de marketing: vendre una proposta de cinema de terror més com un thriller psicològic amb un gran estoll de protagonistes. Una autèntica estafa.