‘Nacida para ganar’ és una esbojarrada comèdia que té un bon punt de partida: el mantenir les aparences i els entrellats dels negocis piramidals, tot i així el resultat final és francament decepcionant.
Tot i l’entregat treball de la seva protagonista, una Alexandra Jiménez que demostra que és una actriu capaç de convèncer en qualsevol registre, i la certa gràcia que provoca l’autoparòdia de Victoria Abril interpretant-se a si mateixa no són arguments suficients per salvar la proposta. La pel·lícula té masses personatges absurds: començant per l’amiga de l’institut d’Encarna (una fluixa Cristina Castaño que desaprofita el pes que té el seu personatge), passant pel seu entorn laboral (la seva excessivament estrambòtica cosina de la matalasseria i el seu amic homosexual), la seva relació sentimental (totalment increïble), i acabant amb la seva família. Que la seva mare sigui parent de les Supremas de Móstoles no aporta res a la història, al contrari: cada aparició del trio és absolutmanent prescindible.
En definitiva, ens trobem davant d’un film que fracassa estrepitosament ja que no aconsegueix arrencar pràcticament cap somriure al llarg dels seus eterns 95 minuts. Sort de l’epíleg, que desperta la nostàlgia generacional d’una gran part d’espectadors.