La nova versió de la terrorífica ‘Black Christmas’, dirigida per Bob Clark l’any 1974, és una actualització de la història situada en una societat marcada pel #metoo. Aquest enfocament reivindicatiu i feminista resulta l’únic punt d’originalitat en una proposta de terror pobra, típica, tòpica i absolutament previsible.
Malgrat la seva honestat i la seva manifesta manca de pretensions, la pel·lícula naufraga principalment per la seva alarmant simplicitat (la ressolució i identitat de l’assassí s’intueix, sense marge d’error, des del principi) i per certes llacunes de guió que deixen sense explicació alguns girs i situacions de la trama. Imogen Poots aguanta com pot el rol de ser el fil conductor del guió, acompanyada per un grup igualment entregat format per Aleyse Shannon, Brittany O’Grady, Lily Donoghue i Madeleine Adams que funcionen bé com a equip en el tan ianqui món de les germandats universitàries. Per contra, cap dels elements masculins (algun, com el personatge de Landon, frega el ridícul) té cap mena de carisma ni pes real, ni tan sols un desaprofitat i apàtic Cary Elwes.
En definitiva, ‘Navidad sangrienta’ és una proposta més de la ració del gènere de terror amb que Hollywood ens obsequia cada temporada. Pràcticament totes elaborades amb el mateix perfil, patró, metodologia i amb risc nul, de les que cada cop costa més destacar-ne alguna i trobar indicis d’originalitat, No és el cas d’aquest prescindible i fallit remake que resulta una autèntica pèrdua de temps.