El pròleg del film ja és un clar avís: veiem a la protagonista davant el seu ordinador i alhora consulta el correu, té una videotrucada, revisa el facebook i mira fotos. Ens trobem davant d’una pel·lícula feta per a adolescents rodada en el seu llenguatge.
El joc del títol serveix com a encertada i esmolada crítica de la societat actual, adreçada principalment als adolescents que estan cada cop més aïllats i desubicats i necessiten enganxar-se a jocs (ara mateix el Pokemon Go) o a comunitats virtuals (facebook, instragram…) per sentir-se part d’alguna cosa. El tracte personal és cada cop més escàs i la comunicació és pràcticament sempre a través de pantalles. Aquesta metàfora de base és el més destacat d’una proposta que té un ritme in crescendo a mesura que les proves que han de superar la parella protagonista són cada cop menys innocents i més perilloses. Llàstima, però, que aquest duo no resulti creïble. Emma Roberts és massa dòcil inicialment i ningú es pot creure la seva transformació a mesura que avança el joc, mentre que Dave Franco en cap moment denota la intensitat necessària, com si la desprèn el seu hipotètic màxim competidor, per ser un dels líders de la classificació de Nerve. Les seves interpretacions són tan planes que Emily Meade en el rol de Sid, l’amiga de la protagonista, acaba sent el personatge que està més treballat i el que resulta més interessant.
Malgrat el seu desafortunat casting la pel·lícula manté l’interés de l’espectador, que es perd totalment quan s’arriba al clímax. En el moment en que el joc es posa realment seriós és quan la trama decau en picat amb una ressolució que, a més de ridícula, acaba espatllant tot allò aconseguit en els anteriors 80 minuts de metratge. És una autèntica llàstima que una proposta prou correcta s’arruïni amb un final tan absurd.
