L’ òpera prima de RaMell Ross (les nominacions a l’ oscar a millor pel·lícula i guió adaptat són realment excessives) és una proposta que narra l’ amistat que sorgeix entre dos reclusos en el reformatori del títol. El que ressalta més de la proposta és la manera com està filmada; íntegrament en un pla subjectiu del protagonista Elwood (Ethan Herisse).
Aquest original punt de vista acaba resultant contradictori: és alhora el millor i pitjor de la pel·lícula. D’ una banda aconsegueix una factura visual potent, amb una fotografia i, especialment, muntatge excel·lents (en aquestes dues categories, en canvi, una nominació a l’ oscar hauria estat més que justificada) però paral·lelament allunya molt l’ espectador de la història: el fet de no veure en pràcticament cap moment el rostre del protagonista (només quan el punt de vista subjectiu passa al seu amic Turner, Brandon Wilson) provoca un distànciament de la trama, i a aquest fet se li ha de sumar un metratge realment extens (uns eterns 140 minuts) que acaba desembocant en un absoluta sensació d’ avorriment. L’ aposta és molt interessant però sobredimensionada: si aquest estil narratiu s’ hagués emprat, per exemple, únicament durant el primer tram del film, en que es presenta el protagonista, i en arribar al reformatori del títol hagués canviat a un format més estàndard el resultat final hauria estat, probablement, millor.
En definitiva, ‘Nickel Boys’ és una proposta tan ambiciosa com fallida; una autèntica llàstima. Malgrat el seu fracàs, s’ ha de valorar l’ aposta pel risc, en aquest cas en la seva factura formal. Sempre s’ ha d’ aplaudir una voluntat per buscar un punt de diferenciació, tot i que el resultat no compleixi les expectatives.