El darrer treball escrit i dirigit per Isabel Coixet és una proposta inconsistent, absurda, desconcertant que no sap que vol expressar ni que vol ser, amb unes alarmants llacunes de guió i una sèrie de personatges sense sentit impropis de la cineasta; la pitjor pel·lícula de la seva filmografia amb diferència.
Res funciona en aquest film, començant pel seu protagonista (estrany que un intèrpret de la talla de Timothy Spall s’hagi prestat a protagonitzar aquest despropòsit) que no desperta la més mínima empàtia, contràriament no desperta el més mínim interés ni en ell, ni en la seva motivació. Mentre descobreix la denigrant falsa alegria de la Costa Blanca (centrada en la franja d’edat del protagonista) que es podria extrapolar perfectament a d’altres zones popularment turístiques com la Costa Daurada o la Costa Brava, es creuen en el seu camí un conjunt de personatges, tots perdedors al seu estil, que no aporten res a la trama (d’altra banda alarmantment simple i que no és suficient per sostenir una pel·lícula d’uns eterns 117 minuts): l’ocàs d’una ballarina/empresaria (apàtica Sarita Choudhury), una estranya dona de la neteja (inexpressiva Ana Torrent), una poètica policia (simple Carmen Machi) i un fosc carnisser (un Pedro Casablanc que amb una sola escena en té prou per ser el més destacat del repartiment, tret gens difícil tot s’ha de dir): la majoria d’ells prescindibles.
A més del nul estímul artístic i de les seves llacunes de guió, un altre dels molts handicaps del film és l’excessiva recreació de Coixet en certs paratges i situacions suposadament quotidiants del Benidorm que reflexa. Tot i la seva notable fotografia (habitual en la filmografia de la cineasta), aspectes que en un parell de fotogrames quedarien mostrats perfectament es converteixen en miniseqüències d’un o dos minuts que només provoquen l’esgotament de l’espectador, ja de per si perplex davant del conjunt de despropòsits sense sentit al que està assistint.
En definitiva ‘Nieva en Benidorm’ és una pel·lícula molt pretenciosa (com si Coixet hagués volgut fer les seves pròpies ‘Lost in translation’ i/o La gran belleza però desenganyem-nos: Benidorm no és ni Tòkio ni Roma), artificiosa, sense fonament i absolutament prescindible. Sense cap dubte una de les pitjors pel·lícules d’aquest oblidable 2020. Una majúscula i innecessària pèrdua de temps.