Després de coincidir als repartiments d’ ‘Una pistola en cada mano’ (2012) i ‘Relatos salvajes’ (2014) però no compartir cap pla junts en pantalla, el gran alicient de ‘Nieve negra’ era veure junts, per primer cop, a dos dels actors argentins més destacats de l’actualitat: Ricardo Darín i Leonardo Sbaraglia. El duel no decep però, sorprenentment, qui més destaca és el tercer vèrtex de la història: la catalana Laia Costa que aguanta molt bé el tipus davant d’aquests dos monstres de la pantalla, especialment amb Darín: els seus diàlegs són alguns dels punts forts del film.
Ens trobem davant d’una pel·lícula de ritme molt pausat. Assistim a la narració de dues històries en muntatge paral·lel que acabaran coincidint. D’una banda, a l’actualitat, el retrobament d’un home, acompanyat per la seva dona, amb el seu germà després d’anys de distanciament i enfrontats per una tragèdia familiar que van viure quan eren nens. Per l’altra, i narrada mitjançant diversos flashbacks, veiem aquesta tragèdia que no es resol fins al clímax final. El transcurs de la narració avança, envoltat d’una excel·lent fotografia que es converteix en un personatge més del film, cap a un desenllaç que amaga alguna sorpresa. Si bé és ben cert que el causant de la tragèdia resulta ben aviat previsible no ho és el motiu que la provoca. També esdevé inesperat el desenllaç del conflicte així com la reacció d’un dels tres membres del trio protagonista davant d’aquest succés, tot i que arrodoneix i segueix la línia dels diversos secrets i enganys que s’han mantingut al llarg de tota la trama donant coherència a la conclusió.
Malgrat que hi ha alguna escena irregular (com el fet que obliga al retrobament final del trio previ al desenllaç, seqüència que no acaba d’estar ben resolta) i que desaprofita una enorme actriu com és Dolores Fonzi (que només disposa d’una única aparició en pantalla), ‘Nieve negra’ és una proposta prou sòlida que està força bé.