El trasllat a la gran pantalla del còmic creat per Nate Diana Stevenson és una proposta estranya, la mescla conceptual resulta difícil ja d’ entrada per a l’ espectador: uns cavallers i codis propis de l’ Edat Mitjana en una societat futurista ultratecnològica.
Sorprenentment el gran handicap del film és el personatge del títol. El pròleg amb la història de Ballister és molt prometedor i enganxa l’ espectador però, posteriorment, l’ entrada en escena de Nimona és certament carregant; l’ espectador pateix la mateixa saturació i estrés que Ballister amb la seva nova companya, que no desperta la més mínima empatia ni simpatia. Un personatge que resulta una incògnita durant masses minuts del seu llarg metratge, la seva història i origen triga molt en ser explicat i ja no aporta res quan finalment arriba ja que l’ espectador ha perdut el seu interès. S’ han de reconèixer la seva aconseguida banda sonora (obra del compositor Christopher Beck), que envolta perfectament els diferents estats i situacions del guió, i la seva excel·lent factura tècnica (especialment el seu muntatge i efectes visuals), amb certs passatges realment brillants i algun de força trepidant (la primera i inesperada transformació) que manté l’ atenció quan Ballister està en escena, en canvi quan el focus d’ atenció passa a Nimona perd força: sobretot en el clímax final (que recorda moltíssim a films clàssics de monstres com per exemple ‘Godzilla’).
En definitiva, ens trobem davant d’ una proposta d’ animació confusa que no acaba de funcionar i no arriba a convèncer, principalment per dos aspectes: el seu excessiu metratge i la carregant personalitat de la protagonista. ‘Nimona’ funciona com a entreteniment familiar però no té cap altre alicient.