‘Nina’ és un western modern, una proposta que evoca l’ estil tan personal de Pedro Almodóvar. La seva arrencada, amb la presentació del personatge del títol (una molt sòlida Patricia López Arnaiz) sota la pluja és potent i prometedora però aquesta intensitat es dilueix al llarg del metratge (excessius els seus 105 minuts) amb un resultat final que queda lluny de les expectatives creades d’ inici.
El tempo és lent i combina dues línies temporals: l’ actual amb el retorn de la protagonista al seu poble natal, on es retroba amb Blas (un Íñigo Aranburu que construeix un personatge proper i dotat d’ una creïble naturalitat), el seu amic de la infantesa, combinada amb diversos flashbacks en que coneixem a la Nina adolescent (una radiant Aina Picarola, un autèntic descobriment) i descobrim l’ origen del motiu del seu retorn provocat per Pedro (Darío Grandinetti, el més fluix del repartiment). Les dues línes es combinen de manera que s’ interrelacionen a través de punts en comú (brillants les dues ‘persecucions’ amb Nina sempre de vermell, una referència al conte de la caputxeta en el passat per passar a una inversió total dels papers en el present) però el transcurs de la història no acaba de convèncer, amb alguna seqüència totalment prescindible (la trobada amb els caçadors), fins arribar al clímax final, presumiblement tens però que acaba resultant força descafeïnat, amb un final sobtat obert a la lliure interpretació de l’ espectador.
Ens trobem davant d’ un drama correcte però que s’ allunya de les bones sensacions inicials per acabar en un resultat final desconcertant: l’ espectador no sap si la pel·lícula li ha agradat o no. Una proposta, malauradament, pobre però que se salva pel treball dels seus entregats intèrprets.