El trasllat a la gran pantalla de la novel·la de Laura Norton és un autèntic desgavell que no s’aguanta per enlloc. El seu principal problema és la seva inconsistència tant de les esbojarrades situacions com dels tòpics personatges.
Els protagonistes són un conjunt d’arquetípics rols que resulten estrafolaris i els seus intèrprets no ajuden a fer la proposta més digerible. Verónica Echegui fa el que pot però el film no li permet res més, Alba Galocha se salva, tot i la seva intranscendència, sorprèn que una actriu de la talla d’Elvira Mínguez s’hagi prestat a aquest despropòsit i Jordi Sànchez es limita a repetir el personatge que l’ha popularitzat a la televisió igual que David Verdaguer, mentre que Álex García mostra, un cop més, que les seves aptituds interpretatives són nul·les.
Respecte als seus moments còmics àlgids, són simplement ridículs. Els dos àpats familiars, l’aventura al zoo o la desfilada, per no mencionar l’estada a Xina totalment absurda i el seu clímax final, previsible des del primer minut de metratge.
En un moment de la pel·lícula es llegeix una crítica musical: ‘… tan pueril com les pitjors propostes dels 80’…’. Aquesta cita esdevé la definició perfecta per a la pobríssima ‘No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas’. Una total i absoluta pèrdua de temps.